Parliamo di omosessualità prendendo spunto da un articolo di un caro amico, Òscar. L'articolo, come ho scritto nel post precedente è in catalano e il mio commento in spagnolo. In attesa di articoli in italiano vi lascio allo scritto di Òscar che penso sia un buono spunto per riflettere su un tema delicato.
Si parla di diritti civili, di come si possa vedere l'omosessualità e di alcune concezioni a dir poco sconcertanti, per altro espresse da coloro che dovrebbero essere degli esperti e che invece vedono l'omosessualità come una malattia per cui esisterebbe una cura. Penso che tornerò sull'argomento, magari in italiano, perché ci sono molte persone che ogni giorno lottano per diritti difficili da ottenere, la cui mancanza o parziale ottenimento di essi, porta al vivere nell'oscurità e nel timore.
Passiamo ora all'articolo di Òscar:
"Alguna cosa no va bé al nostre país quan, de vacances a Conil de la Frontera(Cadis), de passeig una nit amb el meu xic pels costeruts carrers mentre ens mengem un saborós gelat, uns adolescents que no deuen tenir més de 18 o 20 anys fan l’homòfob i despectiu comentari «mira, dos mariconas» quan passem pel costat. Són quatre xiques i dos xics, però el diu un d’ells imagine que fent-se el gall. Afortunadament, no el sent. Minuts després, tornem a passar per on seuen aquests immadurs. El meu nóvio els mira de fit a fit: un abaixa la vista i l’altre, covard, l’aparta. M’agradaria saber quin problema tenen aquests joves amb les persones homosexuals i em preocupa que en el segle XXI, l’any 2010, alguns joves pensen així sobre aquesta realitat.
Recentment he llegit una notícia en la premsa que m’ha cridat l’atenció. Els Mossos d’Esquadra han detingut quatre xics que a penes superaven els vint anys i que formaven part d’un grup de música neonazi que usava les lletres de les cançons per carregar contra els homosexuals i els jueus. Increïble, veritat?
Arran de l’anècdota viscuda a Conil i de la notícia del grup musical homòfob em vénen al cap molts pensaments que vull compartir amb vosaltres.
En primeríssim lloc, despús-demà tinc previst anar a la manifestació de l’Orgull Gai a Madrid i veig que encara hi ha motius per anar-hi. Mentre que hi haja comentaris com l’esgrimit per aquell xicon, amb més raó i amb més convenciment continuaré manifestant-me el primer cap de setmana de juliol a la capital espanyola. Contra l’homofòbia, un sí rotund.
En segon lloc, no cal faltar mai el respecte a ningú perquè siga més gros o més prim, més alt o més baix, més guapo o més lleig, o heterosexual, homosexual, bisexual o transsexual. No s’ha de menysprear a ningú perquè tots som persones i mereixem un tracte adequat i correcte, però sembla que alguns joves, això, no ho saben.
En tercer lloc, tant de bo que aquests xics i aquestes xiques, quan seran pares o mares, no tinguen un fill o una filla homosexuals. O sí, i així sabran el patiment que encara avui molts progenitors, i especialment les persones LGTB en carn pròpia, hem de sofrir, i potser d’aquesta manera podran fer-se una lleugera idea de com ens vam arribar a sentir.
Per fortuna, vull creure que és una gran minoria la que pensa així i que, en canvi, la majoria de la població passa olímpicament quan, per exemple, veu dos xics junts al carrer, passejant, com féiem nosaltres. Sembla que aquests joves, sense conéixer-nos de res, sense besar-nos, sense agafar-nos de la mà, simplement per anar junts ja sabien que érem gais. Quin olfacte, no? I dic jo: potser encertaven per afinitat, no? No m’estranyaria gens: ojos de loca no se equivocan.
I és que els gais, no sé com ho fem, sempre estem dalt de tot. Una altra notícia que també fa poc que m’ha deixat de pasta de moniato duia per títol «Oracions per a deixar de ser gai». Amb aquest títol ja podeu imaginar-vos-en el contingut, veritat? Malgrat tot, voldria comentar-la, perquè, sincerament, no en podia donar crèdit mentre la llegia.
Una clínica de Barcelona ofereix pastilles i tractaments per a deixar de ser gai. I jo dic: quèèèèèèèèèèèèè? Però el que és més fort encara: no és l’única. N’hi ha més. Continue llegint i em trobe amb coses com «resar deu parenostres i deu avemaries», «tenir sexe amb dones i no veure pornografia», «medicar per abaixar la libido», «castració química», «masturbar-se pensant en dones» i un sense fi més de barbaritats que m’encenen no sabeu quant i que em deixen bocabadat. Com diu la joventut ara, al·lucine, de deveres. Fa vint anys que l’OMS deixà de considerar l’homosexualitat com una malaltia i encara estem així. No m’ho puc creure! Aquests senyors no en papen ni una. L’homosexualitat no pot ser curada per una senzilla raó: perquè no és una malaltia. Tant costa entendre això? No hi ha cap evidència científica que demostre que siga possible canviar l’orientació sexual. Per això, i per mentir en nom de la ciència, hauria de ser un delicte el que estan fent aquestes clíniques i el Ministeri de Sanitat i Política Social hauria de sancionar, amb mà dura, aquesta mala praxis mèdica.
La notícia parla d’un xic de 35 anys que va seguir les teories d’Aquilino Polaino. Imagine que sabeu qui és, veritat? Per si de cas, us ho recorde. Ni més ni menys que el psiquiatre que l’any 2005 —abans de l’aprovació de la Llei 13/2005, d’1 de juliol, que permeté el matrimoni homosexual— va ser invitat pel Partit Popular a participar en una sessió en el Senat per tal d’explicar els danys que podia causar les parelles gais als fills. Aquest expertdefén les teràpies reparatives i considera que l’homosexual sorgeix de famílies disfuncionals. Àngela Maria! No malgastaré temps ni esforç a posar de volta i mitja aquest senyor. No. Simplement diré que em sembla vergonyós que diga això, que tals comentaris el desacrediten totalment com a metge especialista en psiquiatria i, aprofitant-ne el cognom, li diria, en xinés: «pol-ai-no», que traduït al castellà seria «por ahí, no». La meua família podrà ser moltes coses, però disfuncional sí que no. Potser ho és la seua i per això Aquilino diu les animalades que diu. Veritat?
I acabe. Escric aquestes línies des de la paradisíaca platja naturista igayfriendly de Caños de Meca (Cadis). Alce el cap per veure la mar i l’horitzó i relaxar-me després de la tensió que m’ha provocat escriure algunes de les coses que he hagut d’escriure ací; veig que passegen per la vora dos xics, primer abraçats i, després, agafats de la mà, tota una mostra d’amor i d’afecte que, almenys a mi, m’entendreix i m’emociona alhora. I pense: a qui no li agrade, que no mire i punt.
Ara me’n vaig a l’aigua, que hi fa molta calor. Bon estiu i bons banys. Compte amb els taurons, que són perillosos i mosseguen. En eixir-ne, començaré a resar parenostres i avemaries, per si de cas, però crec que amb deu no en tindré prou, n’hauré de resar, si més no, mil de cada i així tornaré a la normal heterosexualitat. A la meua terra, en aquests casos, diem: per a cagar-se i no torcar-se!"
Publicado por Òscar en 5:44
Fonte:
http://oscarbanegas.blogspot.com/2010/07/homofobia-encara.html
Il mio commento all'articolo:
"Hola Òscar! He hecho un gran esfuerzo para leer todo en valenciano, pero he entendido bastante para decir que el todo es espatoso. Como pueden decir que un homosexual es enfermo? Yo me considero normal en todo, y creo de poder amar a una persona, que sea hombre o mujer, màs que algunos de los que dicen de ser heterosexuales y no saben que significa amar a una persona, que sea amor de pareja o amor como amistad: ellos para mí son sólo cabrones.
Antes de nosotros muchas personas y asociaciones hicieron mucho para los derechos de los homosexuales, pero todavía con la gente ignorante que hay, es necesario un esfuerzo mayor.
El día del pride en Madrid fue maravilloso, pero cuando decidí de volver a la estación de autobuses a medianoche, en la boca de metro había un señor (si así lo podemos llamar) que dijo a un chico "¡maricón, no eres digno de España¡" o algo así, y se lo dijo con un grito muy muy violento, de verdad. Mi corazón, después de una manifestación tan bella como fue la de Madrid, se me rompió. Lo que me alegra un poco es que la mayoría de los que estábamos allí, todos juntos nos pusimos a gritar por lo que él dijo al chico y alguien llamó la seguridad.
La verdad es que en Italia ha pasado muchas veces algo parecido, peró no creía fuera posible algo así en España, que es el sueño de los chicos homosexuales italianos por ser tan liberal.
Tampoco, no obstante sé que en todos los paises hay cabrones, me creía posible que alguien pudiera considerar los homosexuales como enfermos en España, que con Zapatero se volvió a la vanguardia para los derechos humanos.
Claro que España queda el pais que más prefiero en el que viviría con mi novio, porque vivir aquí para un año me ha alegrado mucho, como me ha alegrado mucho ir de la mano con mi novio por la calle, algo que es peligroso en Italia, considerando los homófobos que están.
Lo que me deseo es que la lucha sigua hasta conseguir si no todo, el 90 % de lo que pedimos, el derecho de vivir como los que se consideran mejores de nosotros sólo por ser heterosexuales."
Mi sono dilungato un po' troppo, ma penso valga la pena dare un'occhiata e riflettere un po' su ciò che concerne l'argomento.
NeOm
Bravo Neom, ottimo argomento, trattato nei giusti toni e soprattutto senza i soliti fronzoli o luoghi comuni. Io trovo a dir poco scandaloso che ci siano ancora persone che reputano l'oosessualità una malattia, considerando che nel DSM4 non compare più, rispetto al precendente DSM3, tra i disturbi psichici. Ora dico, se l'omosessualità è stata tolta dal manuale dei disturbi pscichici, come fa ad esserci ancora gente che dice che l'omossessuale è un malato che addirittura è curabile e che a monte di tutto il "problema" c'è una famiglia disfunzionale. Storia vecchia anche questa: è dai primi del secolo scorso che si attribuiscono le colpe dell'omosessualità ad una madre castrante, un padre assente, una nonna autoritaria, ecc. Senza poi contare che in Italia c'è la sciagura del vaticano, che si scaglia sempre con veemenza contro noi omosessuali. E a farne le spese siamo noi, che non siamo tutelati dalla legge, che non possiamo avere il riconoscimento civile come tutte le coppie eterosessuali. La strada, purtroppo, sembra davvero molto lunga; a questo punto speriamo solo di avere forze sufficienti per lottare fino ad arrivare, se non alla fine di essa, almeno ad un traguardo decente.
RispondiEliminaManu
Ho letto attentamente, il valenciano non presenta così tante difficoltà alla fine..
RispondiEliminaCiò che ha raccontato Oscar e ciò che è successo alla fermata della metro al ritorno dal Pride di Madrid è la chiara testimonianza che, persino in uno Stato in cui le persone GLBT sono riuscite ad ottenere importanti diritti, non bisogna mai e poi mai abbassare il livello di guardia.
Si tratta di rigurgiti di omofobia che vanno opportunamente stigmatizzati e contrastati.
Contrastati con le armi della sensibilizzazione ai problemi che tuttoggi esistono; secondo una ricerca demoscopica effettuata il mese scorso, ben il 70% degli omosessuali spagnoli non mostra gesti di affettività in pubblico (anche semplicemente tenersi per mano) per paura di essere derisi.
Ciò capita in un paese che da ormai 5 anni ha approvato i matrimoni tra persone dello stesso sesso e che ha promosso nel tempo numerose campagne informativo-culturali volte a contrastare la discriminazione verso le persone GLBT.
Figuriamoci in che situazione si trova l'Italia dove per la politica e per la legislazione gli omosessuali è come se non esistessero, per lo Stato italiano le nostre relazioni non hanno alcun valore sociale.
In Spagna si fanno Pride da molto tempo prima rispetto all'Italia (il primo pride italiano risale al 1993), i diritti sono stati conquistati a forza di lotte e manifestazioni.
In Italia la voce delle rappresentanze GLBT si frammenta a causa delle profonde divisioni e dei rancori esistenti tra le maggiori sigle di associazione gay.
Occorrebbe parlare con una sola voce, occorrerebbe un impegno collettivo.
Un popolo diviso è facile da sconfiggere.
se è così per gli spagnoli figurati per gli italiani... io mi sono stupito nel vedere a roma ben due coppie gay che si tenevano per mano, e mi sembrava già tanto!
RispondiEliminaper me poterlo fare in Spagna aveva un sapore eccezionale, e all'inizio mi sentivo come se stessi rubando. Figuriamoci cosa sarebbe farlo in Italia. Non oserei, sinceramente.
RispondiElimina