Eh già. Ieri, 30 giugno 2012, c'è stato il primo pride della Sardegna. A CAGLIARI!
Occhio però, si chiama pride e non minimizziamo il suo nome e la sua natura classificandolo semplicemente come 'Gay pride'. Per quanto importante sia quest'ultimo, e per quanto i gay cagliaritani abbiano contribuito a dare una forte impronta al pride, in realtà si è trattato di un corteo a cui tutti coloro che vedevano gran parte dei diritti civili calpestati dall'alto, potevano partecipare.
L'ARC di Cagliari, importante associazione cagliaritana per i diritti lgbtq, ha messo in piedi questa manifestazione con tanto lavoro, impegno e dedizione. Ci hanno sempre messo la faccia con coraggio e soprattutto con spontaneità come pochi di noi sanno fare. Penso sia un grande esempio di vita e spontaneità.
Ciò che è stato creato non ha eguali nella storia della Sardegna. E per essere il primo pride mi sento di dire che la popolazione cagliaritana (ma anche persone provenienti da altre aree geografiche) ha reagito molto positivamente.
Quello che maggiormente mi ha colpito è stato vedere numerosissime famiglie sorridenti e felici di manifestare con i loro figlioletti (davvero molto piccoli) in spalla. Come dire... un buon auspicio per le successive generazioni! Ma soprattutto un gesto pedagogico anche verso coloro che ancora oggi vedono in modo distorto l'omosessualità (e purtroppo sono ancora tanti).
Sì, sono tanti, è vero. Ma nonostante si dica che scendendo da Roma in Giù l'Italia sia progressivamente omofoba e costituita da giunte cieche dinanzi alle richieste d'attenzione per diritti civili e quant'altro, devo dire che in tal senso Cagliari mi ha stupito molto positivamente.
Nell'ultima settimana abbiamo finalmente assistito all'istituzione dei registri per le coppie di fatto e le unioni civili (fortemente voluti da Massimo Zedda, sindaco di Cagliari d'appartenenza SEL che ha mantenuto fede a questo punto del programma presentato prima delle elezioni).
Già il fatto che questo punto del programma fu presentato e discusso con molta franchezza prima delle elezioni ha dimostrato che chi lo ha votato non aveva difficoltà a concepire questo repentino cambiamento: risulta perciò un dato molto importante nel cambiamento di mentalità che lentamente si sta verificando a livello locale.
Sempre nell'ultima settimana abbiamo fatto il pride e -questo va detto- sempre col benestare del sindaco che non manca mai alle importanti iniziative lgbtq, sostenendole anche in discorsi pubblici.
Non so se complessivamente sia vero che l'Italia meridionale sia più omofoba rispetto a quella del settentrione. Ma di sicuro a Cagliari siamo sulla giusta via per il miglioramento; via che stiamo percorrendo piuttosto velocemente nonostante le grandi tappe che ancora ci sono da fare.
Detto ciò, spero vivamente che questa settimana sia stata portatrice di rinnovamento e che si prosegua sulla stessa linea.
NeOm
Immagine curata da Associazione ARC Cagliari: www.associazionearc.eu
Immagine curata da Associazione ARC Cagliari: www.associazionearc.eu
Parliamo di omosessualità prendendo spunto da un articolo di un caro amico, Òscar. L'articolo, come ho scritto nel post precedente è in catalano e il mio commento in spagnolo. In attesa di articoli in italiano vi lascio allo scritto di Òscar che penso sia un buono spunto per riflettere su un tema delicato.
Si parla di diritti civili, di come si possa vedere l'omosessualità e di alcune concezioni a dir poco sconcertanti, per altro espresse da coloro che dovrebbero essere degli esperti e che invece vedono l'omosessualità come una malattia per cui esisterebbe una cura. Penso che tornerò sull'argomento, magari in italiano, perché ci sono molte persone che ogni giorno lottano per diritti difficili da ottenere, la cui mancanza o parziale ottenimento di essi, porta al vivere nell'oscurità e nel timore.
Passiamo ora all'articolo di Òscar:
"Alguna cosa no va bé al nostre país quan, de vacances a Conil de la Frontera(Cadis), de passeig una nit amb el meu xic pels costeruts carrers mentre ens mengem un saborós gelat, uns adolescents que no deuen tenir més de 18 o 20 anys fan l’homòfob i despectiu comentari «mira, dos mariconas» quan passem pel costat. Són quatre xiques i dos xics, però el diu un d’ells imagine que fent-se el gall. Afortunadament, no el sent. Minuts després, tornem a passar per on seuen aquests immadurs. El meu nóvio els mira de fit a fit: un abaixa la vista i l’altre, covard, l’aparta. M’agradaria saber quin problema tenen aquests joves amb les persones homosexuals i em preocupa que en el segle XXI, l’any 2010, alguns joves pensen així sobre aquesta realitat.
Recentment he llegit una notícia en la premsa que m’ha cridat l’atenció. Els Mossos d’Esquadra han detingut quatre xics que a penes superaven els vint anys i que formaven part d’un grup de música neonazi que usava les lletres de les cançons per carregar contra els homosexuals i els jueus. Increïble, veritat?
Arran de l’anècdota viscuda a Conil i de la notícia del grup musical homòfob em vénen al cap molts pensaments que vull compartir amb vosaltres.
En primeríssim lloc, despús-demà tinc previst anar a la manifestació de l’Orgull Gai a Madrid i veig que encara hi ha motius per anar-hi. Mentre que hi haja comentaris com l’esgrimit per aquell xicon, amb més raó i amb més convenciment continuaré manifestant-me el primer cap de setmana de juliol a la capital espanyola. Contra l’homofòbia, un sí rotund.
En segon lloc, no cal faltar mai el respecte a ningú perquè siga més gros o més prim, més alt o més baix, més guapo o més lleig, o heterosexual, homosexual, bisexual o transsexual. No s’ha de menysprear a ningú perquè tots som persones i mereixem un tracte adequat i correcte, però sembla que alguns joves, això, no ho saben.
En tercer lloc, tant de bo que aquests xics i aquestes xiques, quan seran pares o mares, no tinguen un fill o una filla homosexuals. O sí, i així sabran el patiment que encara avui molts progenitors, i especialment les persones LGTB en carn pròpia, hem de sofrir, i potser d’aquesta manera podran fer-se una lleugera idea de com ens vam arribar a sentir.
Per fortuna, vull creure que és una gran minoria la que pensa així i que, en canvi, la majoria de la població passa olímpicament quan, per exemple, veu dos xics junts al carrer, passejant, com féiem nosaltres. Sembla que aquests joves, sense conéixer-nos de res, sense besar-nos, sense agafar-nos de la mà, simplement per anar junts ja sabien que érem gais. Quin olfacte, no? I dic jo: potser encertaven per afinitat, no? No m’estranyaria gens: ojos de loca no se equivocan.
I és que els gais, no sé com ho fem, sempre estem dalt de tot. Una altra notícia que també fa poc que m’ha deixat de pasta de moniato duia per títol «Oracions per a deixar de ser gai». Amb aquest títol ja podeu imaginar-vos-en el contingut, veritat? Malgrat tot, voldria comentar-la, perquè, sincerament, no en podia donar crèdit mentre la llegia.
Una clínica de Barcelona ofereix pastilles i tractaments per a deixar de ser gai. I jo dic: quèèèèèèèèèèèèè? Però el que és més fort encara: no és l’única. N’hi ha més. Continue llegint i em trobe amb coses com «resar deu parenostres i deu avemaries», «tenir sexe amb dones i no veure pornografia», «medicar per abaixar la libido», «castració química», «masturbar-se pensant en dones» i un sense fi més de barbaritats que m’encenen no sabeu quant i que em deixen bocabadat. Com diu la joventut ara, al·lucine, de deveres. Fa vint anys que l’OMS deixà de considerar l’homosexualitat com una malaltia i encara estem així. No m’ho puc creure! Aquests senyors no en papen ni una. L’homosexualitat no pot ser curada per una senzilla raó: perquè no és una malaltia. Tant costa entendre això? No hi ha cap evidència científica que demostre que siga possible canviar l’orientació sexual. Per això, i per mentir en nom de la ciència, hauria de ser un delicte el que estan fent aquestes clíniques i el Ministeri de Sanitat i Política Social hauria de sancionar, amb mà dura, aquesta mala praxis mèdica.
La notícia parla d’un xic de 35 anys que va seguir les teories d’Aquilino Polaino. Imagine que sabeu qui és, veritat? Per si de cas, us ho recorde. Ni més ni menys que el psiquiatre que l’any 2005 —abans de l’aprovació de la Llei 13/2005, d’1 de juliol, que permeté el matrimoni homosexual— va ser invitat pel Partit Popular a participar en una sessió en el Senat per tal d’explicar els danys que podia causar les parelles gais als fills. Aquest expertdefén les teràpies reparatives i considera que l’homosexual sorgeix de famílies disfuncionals. Àngela Maria! No malgastaré temps ni esforç a posar de volta i mitja aquest senyor. No. Simplement diré que em sembla vergonyós que diga això, que tals comentaris el desacrediten totalment com a metge especialista en psiquiatria i, aprofitant-ne el cognom, li diria, en xinés: «pol-ai-no», que traduït al castellà seria «por ahí, no». La meua família podrà ser moltes coses, però disfuncional sí que no. Potser ho és la seua i per això Aquilino diu les animalades que diu. Veritat?
I acabe. Escric aquestes línies des de la paradisíaca platja naturista igayfriendly de Caños de Meca (Cadis). Alce el cap per veure la mar i l’horitzó i relaxar-me després de la tensió que m’ha provocat escriure algunes de les coses que he hagut d’escriure ací; veig que passegen per la vora dos xics, primer abraçats i, després, agafats de la mà, tota una mostra d’amor i d’afecte que, almenys a mi, m’entendreix i m’emociona alhora. I pense: a qui no li agrade, que no mire i punt.
Ara me’n vaig a l’aigua, que hi fa molta calor. Bon estiu i bons banys. Compte amb els taurons, que són perillosos i mosseguen. En eixir-ne, començaré a resar parenostres i avemaries, per si de cas, però crec que amb deu no en tindré prou, n’hauré de resar, si més no, mil de cada i així tornaré a la normal heterosexualitat. A la meua terra, en aquests casos, diem: per a cagar-se i no torcar-se!"
Publicado por Òscar en 5:44
Fonte:
http://oscarbanegas.blogspot.com/2010/07/homofobia-encara.html
Il mio commento all'articolo:
"Hola Òscar! He hecho un gran esfuerzo para leer todo en valenciano, pero he entendido bastante para decir que el todo es espatoso. Como pueden decir que un homosexual es enfermo? Yo me considero normal en todo, y creo de poder amar a una persona, que sea hombre o mujer, màs que algunos de los que dicen de ser heterosexuales y no saben que significa amar a una persona, que sea amor de pareja o amor como amistad: ellos para mí son sólo cabrones.
Antes de nosotros muchas personas y asociaciones hicieron mucho para los derechos de los homosexuales, pero todavía con la gente ignorante que hay, es necesario un esfuerzo mayor.
El día del pride en Madrid fue maravilloso, pero cuando decidí de volver a la estación de autobuses a medianoche, en la boca de metro había un señor (si así lo podemos llamar) que dijo a un chico "¡maricón, no eres digno de España¡" o algo así, y se lo dijo con un grito muy muy violento, de verdad. Mi corazón, después de una manifestación tan bella como fue la de Madrid, se me rompió. Lo que me alegra un poco es que la mayoría de los que estábamos allí, todos juntos nos pusimos a gritar por lo que él dijo al chico y alguien llamó la seguridad.
La verdad es que en Italia ha pasado muchas veces algo parecido, peró no creía fuera posible algo así en España, que es el sueño de los chicos homosexuales italianos por ser tan liberal.
Tampoco, no obstante sé que en todos los paises hay cabrones, me creía posible que alguien pudiera considerar los homosexuales como enfermos en España, que con Zapatero se volvió a la vanguardia para los derechos humanos.
Claro que España queda el pais que más prefiero en el que viviría con mi novio, porque vivir aquí para un año me ha alegrado mucho, como me ha alegrado mucho ir de la mano con mi novio por la calle, algo que es peligroso en Italia, considerando los homófobos que están.
Lo que me deseo es que la lucha sigua hasta conseguir si no todo, el 90 % de lo que pedimos, el derecho de vivir como los que se consideran mejores de nosotros sólo por ser heterosexuales."
Mi sono dilungato un po' troppo, ma penso valga la pena dare un'occhiata e riflettere un po' su ciò che concerne l'argomento.
NeOm